dimarts, 1 d’agost de 2017

Mossegada a la República

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 1 d'agost de 2017)

L'obertura a principis el segle XX de la Via Laietana a Barcelona va originar un canvi substancial. L'obertura i l'accés al port com l'estructuració de la ciutat vella i emmurallada va ser determinant. Una proposta formulada cinquanta anys abans de la seva execució pel polifacètic, Ildefons Cerdà. A escala local, l'obertura de la Plaça Major podria tenir un cert paral·lelisme amb la construcció de la Via Laietana barcelonina, però segurament la implantació de la Gran Via, gràcies al soterrament de la línia de Renfe, ha estat la més rellevant. Tot i canviar la barrera física del ferrocarril per la de l'automòbil la ciutat va evolucionar a un nou metabolisme.

L'obertura d'un vial paral·lel a l'eix de la Rambla / Via Massagué / Onze de Setembre seria un projecte fàcil de dibuixar, el paper ho aguanta tot, però difícil d'executar. L'afectació al veïnat i la intensificació de la circulació motoritzada no ho aconsellaria. Ara bé, una visió més micro permetria certes propostes per garantir, per exemple, la circumval·lació del Passeig o altres zones d'ús exclusiu per als vianants amb transport col·lectiu rodat com ara el taxi o l'autobús. Aquesta mena d'exercici de rutllar el coneixement a partir de dibuixar, analitzar i avaluar serien del tot aconsellables. L'existència de projectes no comporta que s'hagin d'executar i, en canvi esperonen a la reflexió col·lectiva. I això és important per la vitalitat cultural i social d'una comunitat. Per exemple, fa anys el Museu d'Història de la ciutat de Girona va recopilar en una exposició una tirallonga de projectes que mai s'havien executat. Una oportunitat única de veure la ciutat des d'una altra perspectiva i, sense cap mena de dubte, descobrir com seria la ciutat dels quatre rius si tot allò projectat s'hagués realitzat, tant amb les propostes encertades com amb les desafortunades.

Tal vegada, l'obertura de nous espais oberts a les trames urbanes i trencar certes simetries dels carrers de la ciutat podrien destapar noves oportunitats per esponjar i fer més amable l'espai on es viu. Situats en aquest context, per exemple l'actual edifici de la companyia telefònica situat entre la Rambla i l'actual carrer de la República podria ser un espai interessant d'incorporar per l'ús públic. Sense entrar en detalls dels possibles acords amb la companyia de telecomunicacions, que podrien anar des d'una permuta, compra o redefinició de volums, l'adquisició d'aquest immoble seria un exemple de com rehabitar Sabadell.

Si afinem l'observació sobre aquesta parcel·la urbana, estem parlant d'una superfície de més de 300 metres quadrats situada en una cruïlla freqüentada de la ciutat. La part que dóna a la Rambla té aproximadament una façana de prop de tretze metres i la banda de la República s'acosta a la vintena llarga de metres. L'obertura d'aquest espai confortaria els usuaris de la Rambla i esponjaria l'espai que avui ja és un punt de trobada. També és cert que permetria el gir dels autobusos, i fins i tot facilitaria la seva parada en aquest indret sense penalitzar l'espai públic. Inclús es podria ordenar la parcel·la configurant un xamfrà i mantenint part de l'edificació. Tot plegat sense descartar una nova edificació amb forma de voladís que permetés l'ús públic en superfície. I tantes altres propostes que es podrien formular per gaudir d’aquest indret.

L'essència i vigor d'una comunitat és, precisament, la seva capacitat de forjar una identitat a partir de l'acció conjunta dels seus integrants. I, de fet, aquesta és la virtut de l'administració i llurs òrgans que ens permeten guarir-nos de les adversitats i enfilar nous reptes per millorar el benestar de tots plegats. Projectar per avançar.

Sabadell, 29 de juliol de 2017

dimarts, 25 de juliol de 2017

Arbrar la ciutat

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 25 de juliol de 2017)

El Passeig sense alzines (juliol, 2017)
No fa falta cap estudi precís per comprovar que la ciutat té una elevada capacitat de captar i retenir calor. Tan sols estenent el palmell de la mà a la paret exterior de casa al capvespre, podreu comprovar com desprèn la calor acumulada durant el dia. I més en aquestes èpoques estivals quan els termòmetres competeixen, arreu del país, per veure quin ha estat l'indret més calorós de la jornada. Aquesta capacitat de retenir calor dins de les ciutats és el que s'anomena "illa de calor". Precisament aquest fenomen posa en relleu que al vespre la temperatura en les àrees urbanes pot arribar a ser entre 2 i 8 graus centígrads superiors en comparació amb els espais naturals que les envolten.

Aquesta pertorbació tèrmica no es distribueix uniformement per tots els racons de la ciutat. Probablement els barris i veïnats més propers als espais naturals i lliures d'edificis que impedeixin la circulació de l'aire, gaudiran d'un efecte "illa de calor" inferior. Per tant, en funció d’on vivim, els materials dels habitatges, la manca de circulació de l'aire i la proximitat a jardins i parcs sabrem si vivim dins d'una "illa de calor" o bé ens allunyem d'aquesta pertorbació tèrmica nocturna. Davant de la calor, la societat industrial bàsicament ha intentat combatre-la amb la refrigeració a partir d'equips de consum elèctric, des de la llar fins als edificis de tota mena. A banda de l'elevat consum d'energia i l'impacte ambiental, els artefactes que s'utilitzen també emeten moltes calories de calor a l'exterior. Comprem fred i expulsem calor. També és cert que s'ha avançat molt pel que fa a l'eficiència dels aparells i la introducció de mesures passives de protecció solar en edificis, però aquestes i altres mesures encara no s'han socialitzat prou.

És evident que per fugir de les "illes de calor" tindríem dues opcions: canviar la ubicació del nostre habitatge per buscar zones amb menys temperatura tèrmica al vespre o bé adaptar-nos en l'entorn on vivim fomentant canvis en la vegetació urbana o bé utilitzant materials reflectants i aïllaments tèrmics en l'habitatge. Sigui el que sigui sempre haurem d'actuar tant en l'habitatge com en l'entorn. I segurament la naturalització del nostre medi urbà serà un factor clau.

A banda dels grans parcs de la ciutat i del Rodal, un primer pas en aquest itinerari per ambientalitzar la ciutat seria incrementar la presència d'arbres i plantes en els carrers i espais oberts de Sabadell. Això requeriria una actuació decidida en l'espai públic i la col·laboració dels titulars dels espais privats. Les eixides, terrasses, balcons i teulats són uns excel·lents espais per convertir-los en actius ambientals. Per exemple, els teulats poden ser infraestructures per recuperar l'aigua de la pluja pel rec de les eixides o bé atrevir-se a projectar una coberta vegetal que redueixi substancialment la radiació solar. Cada metre de vegetació mediterrània que recuperem a l'espai artificialitzat contribuirem a millorar la qualitat de vida de la comunitat.

Des de la perspectiva de l'acció pública s'hauria de prioritzar l'ús d'espècies mediterrànies i especialment en els espais emblemàtics. També seria oportú definir nous espais, avui encimentats, situats en places i carrers on s'hauria d'omplir de natura. Avui, de les més de quaranta espècies diferents d'arbres que hi ha als carrers i places de la ciutat, una dotzena serien originàries de la conca mediterrània i només dues d'autòctones. I aquestes haurien d'estar presents en el Passeig, com serien les alzines, que són els darrers arbres mediterranis i propis del país que varen viure en aquest emblemàtic espai de la ciutat. Ambientalisme per viure millor i recuperar la memòria ambiental.

Sabadell, 23 de juliol de 2017

dimarts, 18 de juliol de 2017

Passeig o bus?

(Publicat al Diari de Sabadell, 18 de juliol de 2017)

Exposició actuacions al Passeig (juliol, 2017)
S’apropen dies de calor i de vacances merescudes per a tothom. Un excel·lent període per reflexionar i posicionar idees al voltant de tot plegat. En aquesta llista infinita de nous propòsits per a després del descans estival, de ben segur que hi haurà entre d’altres, què s’ha de fer al Passeig de la plaça Major. Temps hi haurà per escriure i reescriure el que convé a aquest espai que fa més de dues dècades d’eterna provisionalitat.

Els flamants tendals que aixopluguen les lones explicatives de què es vol fer i el context històric del Passeig són d’interès i oportunes. També és cert que les condicions ambientals no són les més propícies per llegir amb atenció els continguts dels materials exposats. A banda de la confortabilitat de l’espai, potser esdevé una mica exagerat fixar l’any 1940 com l’inici de l’empitjorament de l’espai central. Malgrat que la devoció per l’automòbil abocava a “construir” una ciutat més pensada per als vehicles que per a les persones, no va ser fins al 1988, amb la construcció de l’aparcament a sota dels Jardinets, quan va començar tot. De fet, en Jordi Serrano també ho esmentava en un anterior article en aquest diari.

El dia que ens vàrem deixar ocupar el subsòl vàrem començar a perdre l’ànima del Passeig. Abans de 1988, treure els cotxes i arrencar les llambordes per trobar la terra i retrobar-nos amb la natura hauria estat fàcil, però la mola de formigó que avui descansa sota els peus dels ciutadans que circulen pel Passeig és massa pesada. Pessic a pessic, primer l’aparcament dels Jardinets, després l’estació dels Catalans i finalment un altre aparcament han convertit el Passeig amb una estació central de ferrocarril i un gran magatzem de cotxes.

Sense renunciar a l’ambientalització del Passeig i apostar, fins i tot, per rebentar alguna llosa de formigó per plantar-hi arbres, és cert que tot allò que es vulgui fer al Passeig implica decidir si finalment hi circularan o no els autobusos. Aquest és el debat previ que s’ha de fer, ja que no és el mateix un Passeig habilitat per a què hi circulin autobusos a certa velocitat que impedir-hi el seu pas. Sense dirimir aquesta qüestió amb determinació, qualsevol proposta serà provisional i insatisfactòria. Per exemple, l’actual asimetria entre la vorera de llevant amb la de ponent és abismal. I això es deu a l’espai reservat per circular el bus. Es dóna la paradoxa que la vitalitat del Passeig passa per l’activitat i el vigor de les façanes, tant de ponent com de llevant. S’hauria d’evitar perpetuar aquesta diferència entre façanes que no fa res més que penalitzar l’espai públic. I tot per deixar passar uns autobusos que poden mantenir un servei de qualitat sense passar pel Passeig.

Malauradament el Passeig i el bus no són compatibles. Hi ha l’opció d’insistir en la idea de convertir el Passeig en un gran node de comunicacions on milers de persones arriben i marxen sense aturar-se o bé apostar per recuperar un espai de socialització i fraternitat. A priori, sembla com si els ginys per moure’ns, siguin col·lectius o privats, ens hagin arrabassat l’espai públic quan en realitat haurien d’estar al servei de la ciutadania. Fins i tot, caldria debatre si les limitacions d’ocupació a la superfície del Passeig en cas d’accidents són raonables. Milers d’estacions de ferrocarril d’arreu del món estan ubicades en el subsòl i al damunt s’aixequen edificacions de tota mena.

Establir zones per a vianants és un encert, però abusar-ne un nyap. Probablement s’hauria de començar pel Passeig i després atendre altres indrets prioritzant l’eixamplament de les voreres i facilitant l’accés dels veïns. Moure’ns saludablement per conviure.

Sabadell, 16 de juliol de 2017