dimarts, 27 de març de 2018

I les polítiques ambientals?

(Publicat al Diari ARA, 27 de març de 2018)

Fa unes setmanes al CCCB se celebrava la tercera edició del Congrés del Tercer Sector Ambiental. Un espai per debatre i compartir tot el que preocupa les entitats ambientalistes del país. I també per actualitzar l’agenda de les polítiques ambientals. Per atzar de les dates, el congrés va compartir escenari amb la visionària i reflexiva exposició Després de la fi del món, produïda per la institució sociocultural del Raval, que explica que ja hem entrat en una nova era geològica, anomenada antropocè. La idea que defineix aquest neologisme deriva de la industrialització, però especialment de la capacitat dels humans de generar canvis comparables als produïts a escala geològica.

La vitalitat de qualsevol moviment social es demostra amb l’activisme i amb la seva capacitat d’incidència sociopolítica. Habitualment són aquestes organitzacions ambientals les que innoven en la governança i en les noves polítiques ambientals a emprendre. Sovint això es manifesta en forma de conflicte amb l’establishment, preocupat de perpetuar fins al límit la seva posició dominant. Per exemple, el cas de la generació i la distribució centralitzada de l’energia o la crema dels combustibles d’origen fòssil. Probablement l’adveniment de la decadència de l’estat nació i l’eclosió del bioregionalisme, en forma de comunitats organitzades a escala local o regional, haurien de ser oportunitats per rehabitar (tornar a fer habitable) els ecosistemes que ens aixopluguen i que garanteixen el benestar a les persones i altres formes de vida.

A les portes d’una nova legislatura es fa avinent de fixar noves prioritats, però sense oblidar les tasques pendents. En aquest ordre, el nou Govern hauria d’accelerar i finalitzar el projecte de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya -estroncada amb el final precipitat de l’anterior legislatura-, una agència pública capaç de gestionar els espais naturals protegits i d’ocupar-se de la conservació i protecció de la biodiversitat. També és prioritari la restauració de la llei catalana de canvi climàtic, aprovada l’agost del 2017. Una norma moderna en el context europeu, però també un exemple de consens polític i participació social, aprovada amb 122 vots favorables i 11 abstencions del Partit Popular. Malauradament, el govern espanyol ha impugnat gairebé el 50% dels seus articles al Tribunal Constitucional, una impugnació més política que no pas competencial.

Un altre tema pendent és l’accés de les entitats ambientals als recursos econòmics provinents del 0,7% de l’IRPF per a finalitat socials. Tot i les sentències favorables als recursos presentats pel govern català al Constitucional, encara avui les entitats ecologistes no poden accedir-hi. Aquest greuge també s’accentua per la manca d’una línia d’ajuts estables i fiables de la Generalitat per a les entitats del sector. D’altra banda, les retallades pressupostàries en l’àmbit de les polítiques ambientals han estat infinitament més severes que les aplicades en altres departaments. Un escenari que cal transformar amb diligència.

La represa de l’activitat parlamentària també hauria de facilitar un cert pacte social i ambiental pel territori. Això requeriria la capacitat de conjugar els tres projectes de llei necessaris, que són la llei de territori, la llei d’espais agraris i la llei de biodiversitat. És urgent una visió holística del territori i una atenció prioritària dels béns i serveis ambientals que ens proveeixen els ecosistemes naturals. La preponderància de la urbanització del territori s’hauria d’abandonar, i apostar per la rehabitació dels artefactes urbans, sotmesos a massa tensions provinents de la qualitat de l’aire, la mobilitat insostenible o la manca d’ambientalització dels espais urbans oberts i les edificacions. També s’ha d’incloure a l’agenda política la recuperació de la gestió pública dels béns ambientals bàsics, com l’aigua i l’energia. Sense sobirania ambiental, l’impacte i els passius ambientals de la industrialització es perpetuen.

Amb tot, la manca d’un departament de Medi Ambient amb competències plenes en aquest àmbit, i per tant un lloc a la taula del consell executiu del Govern, dificulta la visibilitat i reconeixement dels afers ambientals en l’acció de govern. És impensable que en l’Europa contemporània Catalunya encara no disposi de nou d’una conselleria de Medi Ambient, malgrat que no fa gaires anys existia. Sense eines actualitzades es fa difícil que el país avanci en un dels paradigmes d’esperança i futur per a la comunitat.

A Josep Rull

(Publicat al Diari de Sabadell, 27 de març de 2018)

Març de 2018
Enfilo aquest darrer article pel diari amb amarga tristor. L’empresonament i l’exili de càrrecs electes del Parlament de Catalunya, que alhora engreixen de nou la llista d’aquells que ja porten mesos privats de llibertat o en terres foranes, és terriblement injust i inhumà. Aquesta confusió volguda entre delicte i suposada il·legalitat alimenta un argumentari proto-jurídic, aquí i allà, que no té altra finalitat que justificar la repressió de les idees d’una part significativa de la ciutadania d’aquest país. El que es va dictar el passat divendres al Tribunal Suprem era l’empresonament de les idees de milers de ciutadans que el 21 de desembre de 2017 vàrem votar. Davant de la dificultat física d’engarjolar les idees, els poders de l’Estat han optat per arrestar ciutadans electes, curosament escollits, amb ànim d’escarni.

Tal vegada, el que costa de pair a molta gent de poder és la diversitat i pluralitat d’una societat que anhela dirimir pacíficament les seves divergències a les urnes. Avui és el sobiranisme català qui pateix aquest embat, però demà podrà ser l’accés a les pensions dignes, la privatització dels béns ambientals, la redistribució dels tributs que paguem o la llibertat d’expressió. També és cert que la conjugació del poder economicofinancer de determinades corporacions amb els mecanismes repressius dels estats-nació esdevé letal per a les comunitats que persegueixen entorns més equitatius i solidaris. Malauradament, bona part dels estats d’Europa estan immersos en aquesta dinàmica perversa dels interessos economicofinancers. Ara bé, l’esperança és la ciutadania europea que és capaç de revelar-se davant de l’actual escenari per reconciliar-se amb els valors de la fraternitat i del benestar de l’Europa de la postguerra. La tasca de Proactiva Open Arms és un clar exemple d’allò que ens convé als europeus per reconstruir l’Europa social i ambiental que necessitem.

Des dels anys vuitanta, l’activisme socioambiental m’ha permès conèixer alguns dels que avui estan a l’exili o indegudament retinguts a les presons espanyoles. De tots ells, el conseller Rull és la persona amb qui he departit més hores de discussió o debat, sigui en públic o en privat. La condició de vallesans i la seva de terrassenc (amb vinculacions sabadellenques diverses) ha imprès caràcter a les deliberacions compartides. Malgrat les divergències o coincidències en relació als afers ambientals, d’infraestructures o de territori, sempre ha estat un plaer dirimir posicions i criteris. La darrera vegada que vàrem conversar va ser tot just acabat de sortir d’Estremera i abans de les eleccions del desembre de 2017. Malauradament la discrecionalitat i la maldat dels poders de l’Estat l’han portat de nou a un indret indesitjable per ell i els altres polítics i activistes sobiranistes. Amb ells una part de la nostra identitat també està empresonada. Ara toca apel·lar a la perseverança i el civisme per aconseguir el seu alliberament i exercir la sobirania popular. I manifestar tot el suport i acompanyament a les famílies i amics dels exiliats i empresonats.

Aquest és el darrer article que publico al Diari de Sabadell tal com l’he conegut fins ara. Personalment vull manifestar el meu agraïment als periodistes i professionals que han fet possible que setmana darrera setmana el diari surti puntualment al carrer. I especialment en aquests darrers anys quan les coses no han estat fàcils per tots ells. També donar-vos les gràcies per permetre’m ordenar les meves idees en els prop 260 articles que m’heu publicat des de 1995. Finalment una abraçada als lectors i dir-vos que ha estat un plaer compartir, comentar o discrepar d’alguna de les notes de l’eixida vallesana. Moltes gràcies!

Sabadell, 24 de març de 2018