dimarts, 13 de febrer de 2018

Votar el Síndic

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 13 de febrer de 2018)

Ben aviat, el Ple de l’Ajuntament haurà d’elegir una nova Síndica o Síndic per exercir la seva tasca per un període de 5 anys, si existeix una majoria suficient de 18 vots en primera volta o bé 16 en segona. El dret d’elecció només l’ostenten els regidors que actualment ocupen les cadires del consistori. En aquest cas les aritmètiques possibles són diverses i els vots de l’equip de govern no seran suficients per escollir el Síndic. Això obligarà a un consens amb altres grups o regidors avui presents al saló de la plaça Sant Roc. Tot és prou obert per aventurar aliances o discrepàncies que es dirimiran en el Ple del 22 de febrer. El que seria preocupant és que no s’escollís cap Síndic/a per politiqueig en clau preelectoral municipal. Malauradament, a les portes del compte enrere dels comicis del 2019, tot és possible.

L’aprovació el juliol del 2017 del nou reglament de la Sindicatura de Greuges de Sabadell va obrir la porta a un nou procés d’elecció més obert i la incorporació de noves mesures per millorar l’efectivitat del càrrec del defensor del ciutadà. Aquest nou reglament desencalla la provisionalitat que s’havia instal·lat l’actual titularitat de la Sindicatura. Una de les virtuts del nou reglament és que els ciutadans es puguin presentar com a candidats. Això ha comportat que quatre ciutadans, lliurement, es presentessin com a candidats a Síndic. Tot i que a darrera hora una de les candidates ha renunciat a participar-hi. Aquesta mena d’oportunitats i de govern obert faciliten que les persones s’impliquin en l’exercici de l’acció pública. Independentment dels resultats, s’ha d’agrair als candidats el seu compromís cívic amb la ciutat.

La figura dels Síndics de Greuges, sigui en l’àmbit nacional o local, han estat a vegades ambivalents, especialment quan els governs electes gaudeixen de majories folgades. En aquests escenaris hegemònics, els titulars de les Sindicatures eviten incomodar excessivament el govern amb els seus informes o bé amb els tràmits de determinades queixes. Un flac favor a les institucions i els drets dels ciutadans, sovint menystinguts. Per evitar allò que s’ha anomenat desafecció a la política, les institucions haurien d’encaminar-se a garantir i assumir el joc net entre l’administració i els administrats. I, especialment, evitar la demora de temps entre la presentació de les queixes i la seva resolució. Aquesta és una pràctica habitual que consisteix a alentir certs processos amb l’ànim que el ciutadà desisteixi. Amb tot, s’ha de celebrar que gràcies a la diversitat política, la cultura democràtica i l’alternança en els governs s’hagi ajudat a millorar un dels puntals de tot bon govern com és l’acció pública de la ciutadania.

Tal vegada existeix certa paradoxa amb el procés d’elecció dels Síndics, ja que són els mateixos regidors o parlamentaris qui ho fan. La feina atorgada a les Sindicatures de Greuges en bona part consisteix a intercedir entre els ciutadans i el govern en afers diversos, i a vegades punyents. Per tant, a l’hora d’escollir és fàcil que cert biaix es manifesti per evitar una candidatura o afavorir-ne una altra. Pot ser una decisió o un acord subtil, però amb la intencionalitat d’elegir el titular que els convé. En aquest context, qui sap si la millor opció passaria per l’elecció del Síndic per sufragi universal, aprofitant qualsevol de les múltiples convocatòries electorals o bé alguna d’expressa. Sembla lògic que els ciutadans decidissin els seus Síndics davant de l’administració.

Sabadell, 11 de febrer de 2018

dimarts, 6 de febrer de 2018

Percepció o realitat ambiental

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 6 de febrer de 2018)

Programa informatiu ambiental (1992-2014)
Moltes vegades ens veiem abocats a conèixer les coses des de la percepció dels fets, i no tant pel coneixement empíric de què passa. La percepció subjectiva que ens emana de copsar les coses mitjançant els sentits, siguin externs o interns, ens dibuixa una visió particular de tot plegat. Segurament un entorn on la comunicació audiovisual i la hiperconnectivitat és sempre present ens ajuda a consolidar aquesta visió perceptiva dels fets.

Això passa, per exemple, quan parlem del paisatge. La valoració i la qualificació d’allò que delectem des d’un cim és la percepció que tenim les persones d’allò que estem observant. I sovint l’acompanyem amb alguna exclamació sonora com ara “camacu!”, que els nord-orientals tant els hi agrada encolomar-nos. Infinitat de paisatges com el Cap de Creus, els secans de Ponent, Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, el Delta de l’Ebre, la serra del Cadí i el Pedraforca, els Ports de Beseit, les Illes Medes o el Bosc de Can Deu, entre altres indrets, els percebem de forma diferent. En bona part es deu als sentiments que ens desperten a cadascú de nosaltres. De fet, la mateixa normativa catalana vigent "entén per paisatge qualsevol part del territori, tal com la col·lectivitat la percep”. Tal vegada una visió antropocèntrica individual o col·lectiva d'observar el nostre entorn. En cap cas, la percepció és suficient per conèixer el valor intrínsec de molts d’aquests ecosistemes, els serveis que ens proveeixen i el patrimoni genètic que alberga la infinitat d’espècies que hi conviuen.

Periòdicament el Govern de Catalunya, a través del Departament encarregat de les coses del medi ambient, elabora una enquesta des del 2008 amb el propòsit de disposar dels indicadors de percepció i opinió sobre el medi ambient i la sostenibilitat. A la darrera edició (2016) els ciutadans, de forma majoritària, varen manifestar que els tres problemes ambientals que més els preocupaven de forma destacada eren la contaminació en general, el canvi climàtic i la contaminació de l’aire. En relació amb el canvi climàtic també se’ls va preguntar quines mesures adoptaven per tal de reduir-ne els seus efectes. Sorprenentment, la resposta majoritària va ser el reciclatge, amb un 37%. D’altra banda, la segona mesura que s’adoptava era l’ús del transport públic per desplaçar-se, amb una proporció del 19%. És lògic pensar que la ciutadania percep l’acció de reciclar com la mesura ambiental més important que desenvolupa, gairebé diàriament, per contribuir a la millora del medi ambient. Segurament per combatre el canvi climàtic i la contaminació en general la mesura de reciclar no és la més prioritària. Aquestes respostes delaten que les coses no es fan prou bé. El que ens cal és abandonar la dependència del petroli. I això són paraules majors.

Tal vegada, la retirada dels programes ambientals de TV3 i altres mitjans públics, la manca d’un informe periòdic d’avaluació dels problemes ambientals i la inexistència d’un Departament de medi ambient al Govern català no ajuden gaire que les polítiques ambientals vagin més enllà d’una llista de percepcions subjectives de què ens passa i què podem fer. Sense polítiques i institucions ambientals a l’agenda ambiental s’acumulen les tasques sense resoldre.

Sabadell, 4 de febrer de 2018

dimarts, 30 de gener de 2018

Malbaratament alimentari

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 30 de gener de 2018)

Sovint es pregunta si hi ha prou terra al món per poder alimentar a la població mundial o bé si seria possible alimentar la humanitat majoritàriament transformant l’activitat agrària en ecològica. És cert que l’agricultura inaugurada per les polítiques de la Revolució Verda dels anys quaranta del segle XX, la propagació de l’ús de biocides químics, la mecanització de les feines del camp i l’agroindústria ens han portat a un escenari incert. En bona part per l’impacte a la salut i la petjada ecològica que implica aquest model de desenvolupament per abastar-nos d’aliments. Una crítica del model agro-industrial vigent pot ser oportuna i recomanable, però actualment bona part de la població en depenem en major o menor grau.

Per tant, tot procés de transformació socioeconòmic no s’escapa de la necessitat d’exercir mesures encaminades al canvi. Avui, i per les dècades vinents, s’albira la necessitat vital d’una nova etapa presidida per una dieta menys energètica i una producció agrària més respectuosa amb els ecosistemes que ens possibiliten la supervivència.

Una de les claus d’aquesta àgora del canvi és revisar la dieta que avui ingerim en els nostres àpats quotidians. La vida més sedentària de les societats de la post-industrialització ha comportat que les persones caminen menys, les feines ja no són tan físiques, gràcies a la mecanització i la tecnologia. Tot plegat comporta que la demanda de calories (d’energia) pel funcionament nostre organisme sigui inferior. En aquest entorn, les necessitats mitjanes d’energia per fer funcionar el nostre metabolisme segurament haurien d’estar de l’ordre de 1.800-2.000 Kcal/dia. Alguns informes que relacionen les necessitats de sòl agrícola per càpita apunten que el consum energètic mig per persona als països del sud d’Europa estaria al voltant de 3.000 Kcal/dia. Precisament un estudi d’una universitat dels Països Baixos fixava que una família holandesa requereix per satisfer la seva dieta 1.448 m2 a l’any per persona. Els mateixos estudis apunten que una disminució, per exemple, del consum de carn implicaria que les necessitats de sòl agrícola per persona per abastir-se decreixerien aproximadament un 30%.

A més, la vida “moderna” ha comportat un patró de compra d’aliments que ens incita a l’acumulació de determinats productes, que no sempre acabem consumint. Això a vegades implica que es malbaratin tones d’aliments que es desaprofiten. Un estudi de l’Agència Catalana de Residus i la Universitat Autònoma de Barcelona del 2012 fixava que a Catalunya es llençaven 262.471 tones d’aliments que serien aprofitables, i quasi ve un 58% d’aquestes es produïen a les llars. El mateix document concloïa que la ràtio per persona i any a Catalunya era de 34,9 quilos. Poca broma! A partir d’aquestes dades podem interpretar quina és la quantitat d’aliments que es poden arribar a malbaratar a Sabadell. En concret estaríem parlant de 7.326,59 tones a l’any. Curiosament es llencen 4,4 vegades més que les tones que va aplegar el Rebost Solidari l’any 2015 (1.659,8 tones d’aliments). Amb tot, només ens toca apel·lar a la nostra responsabilitat com a consumidors a l’hora de decidir què comprem i què mengem. El futur de la comunitat depèn de tots plegats!

Sabadell, 28 de gener de 2018