Entrades

NeoSabatassa del Vallès

Imatge
Sabatassa del Vallès Font: Comissió Tècnica per la Revisió del Pla Comarcal de 1953 (Barcelona, gener 1966) La plana del Vallès, de fet, no és ben bé plana. Si la comparem amb altres indrets del país com l’Empordà o el pla de Lleida és evident que les diferències són significatives. Si el nostre Vallès fos una plana com ara l’empordanesa o la de la terra ferma avui el Vallès ja seria un continu urbà. I perquè no ha passat? Precisament perquè la plana del Vallès és una plana boteruda gràcies a l’orografia de les nostres conques fluvials i serralades que l’envolten. Bàsicament, la nostra identitat bioregional es deu precisament a les particularitats dels sistemes fluvials de la conca del Besòs-Tordera des de la serralada prelitoral i litoral fins a la mar Mediterrània.   Recentment, la idea d’aplanar físicament el Vallès ha entrat amb força en certs cenacles d’aparença noble però amb un objectiu clar de facilitar un nou embat urbanitzador. La manca i l’encariment del sòl i llurs habitat

La moció desafinada del quart cinturó

Imatge
  Les contradiccions de la nostra societat postindustrial afloren amb facilitat quan toca decidir quina política ambiental i model de país anhelem. És evident que aquesta darrera setmana s’ha intensificat el relat de la majoria parlamentària que opta per un país de Hard Rock, aeroport i quart cinturó. En el cas de Sabadell, hi podem afegir sense escarafalls l’absurd projecte del Surfcity a l’espai fluvial del riu Ripoll i la candidatura a la millor ciutat-dormitori del suburbi de Barcelona.   Engrescats en aquesta voràgine de formigó, turisme i menjar ràpid, els nostres representants polítics s’han embolicat en un debat poc proteic i confús amb relació al projecte del quart cinturó, també conegut com a B-40. Bona part del serial d’aquests dies ha estat presidit per un batibull volgut per part dels seus ínclits promotors.   El antecedents del projecte del quart cinturó apareixen en el marc del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966. No serà fins als anys noranta quan

Autoresponsabilitat ambiental

Imatge
Probablement, som una societat prou acomodada per imaginar-nos que pertanyem a les elits planetàries. Pensem que els nostres problemes ambientals els resolem amb certa diligència i, al cap i a la fi, no estem tan malament. Aquest cofoisme mal entès empeny a certes polítiques “desarrollistes” que més aviat hauríem d’abandonar des de fa temps. Precisament aquesta visió excessivament antropocèntrica perpetua certs models del tot insostenibles. Per exemple, s’ha d’evitar l’actual dependència dels carburants fòssils i endreçar la vastitud de l’artefacte urbà, massa procliu a estendre’s indefinidament.   De nou, aquest novembre a la històrica, estratègica i turística ciutat de Sharm el Sheij (Egipte) s’ha celebrat la darrera sessió de la conferència sobre el canvi climàtic, popularment coneguda amb l’acrònim de COP27 . En aquesta vint-i-setena trobada s’ha evidenciat de nou les limitacions, més que conegudes, de com avançar per un acord mundial pel clima. En el debat de fons de la cimera es

Malgrat tot, visca la política!

En temps d’incertesa és fàcil d’afiliar-se als discursos tremendistes i jugar a veure qui la diu més grossa. Tot esperant que l’atzar en beneeixi amb algun argument que et permeti enfilar la fita: ja ho vaig predir! Aquesta rostollada de teories, conspiracions i contubernis no fa res més que socialitzar un ambient poc procliu per analitzar, compartidament, el que ens està passant i com millorar el nostre benestar emocional i col·lectiu. L’estat d’ànim, en bona part, és el termòmetre de la salut de la comunitat.   En aquest context, ja fa dies que els partits polítics locals engreixen i afinen les seves màquines de treball per encarar la cita electoral del mes de maig. Allò de la festa de la democràcia. I segurament tots plegats apel·laran als tòpics i exerciran les respectives estratègies per omplir el graner de vots. També és cert que a vegades es produeix un cert fenomen on s’evidencia que la imatge com a candidat/a i la realitat de la persona t’aboca a pensar que semblen persones di