dimarts, 16 de gener de 2018

La Vera del Vallès

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 16 de gener de 2018)

Olives de Vera del Vallès, 2015
La Vera del Vallès és una varietat d’olivera pròpia de la nostra comarca que alguns dels seus exemplars varen sobreviure a la gelada històrica del febrer del 1956. Aquell mes es varen batre tota mena de rècords pel que fa a les baixes temperatures. Durant dies es varen glaçar camps i boscos d’arreu del país. La singularitat d’aquest fenomen es va notar de valent a la terra baixa. Per exemple, a la ciutat el termòmetre va marcar -12’6 °C. No cal dir que el fred prolongat va afectar a molts dels cultius d’horta d’hivern, però també arbres fruiters i especialment les oliveres. De ben segur que la poda tradicional de gener va afavorir que l’impacte fos més sever. Milers d’oliveres varen morir i altres varen rebrotar de les seves rabasses després d’aquell episodi. Un senyal inequívoc de la resiliència d’aquest arbre originari de la conca mediterrània.

La conservació de l’agrobiodiversitat és una tasca conjunta de la pagesia, la ciutadania, els centres de recerca i l’administració que gestiona els tributs de tots. Cadascú juga el seu rol en aquesta fita, ja sigui en el seu conreu, el consum de l’oli o experimentant noves tècniques i polítiques per facilitar la tasca d’agricultors i elaboradors. És cert que si no es consumeixen aquestes varietats pròpies es dificulta que hi hagi aquesta mena de productes a les lleixes dels comerços. Tot plegat és la constatació de la força de la societat per generar una economia social i ambiental a partir de decidir què consumim. Una revolució individual, però d’efectivitat contrastada.

La zona geogràfica delimitada per la serralada prelitoral catalana i les planes agrícoles limítrofes és on hi trobem les oliveres de la varietat Vera. Sovint les terres més magres i costerudes, o bé els marges, han estat el seu hàbitat més freqüent. Tot i així, també es localitzen en superfícies extenses. La qualitat de l’oli de Vera és la pròpia d’un oli extra verge amb una acidesa al voltant del 0,4%. Si afinem el llapis, podem determinar que des d’Arbúcies fins al Bruc és on es localitzen les principals poblacions d’aquesta olivera. Un recent estudi de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) va poder determinar que entre aquestes poblacions existeixen dues varietats diferents de Vera. Una ja inventariada, que es localitzaria a ponent de la zona geogràfica (Baix Llobregat, Bages i Anoia) i l’altra, la varietat Vera del Vallès que es centra, bàsicament, al vessant de la serralada prelitoral del Vallès. Els estudis, però, apuntaven que entre ambdues varietats de Vera s’evidenciava cert parentesc, una olivera era filla de l’altra o bé tenien un ancestre comú. L’esforç de la recerca i dels seus promotors ha permès inscriure una varietat local d’olivera del Vallès que es podrà multiplicar i garantir la seva conservació.

El conreu de l’olivera forma part del paisatge del Vallès actual i d’un passat no gaire llunyà. Encara avui, més de 500 hectàrees, des de la Tordera al Llobregat, estan poblades per aquest arbrat que veu transformat el seu fruit amb un exquisit oli per amanir i per untar el pa. Tal vegada la recuperació d’aquesta varietat i les noves tècniques de gestió de l’espai agrari recomanaria noves implantacions d’oliveres als turons de la plana, massa sotmesos a l’erosió. Conservar per recuperar el nostre entorn.

Sabadell, 14 de gener de 2017

dimarts, 9 de gener de 2018

Sabadell, cap a on vas?

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 9 de gener de 2018)

Portada del llibre (1991): Barcelona, cap a on vas?
A les portes de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona el periodista vilanoví Xavier Garcia transcrivia una conversa entre l’advocat sociourbanista, Eduard Moreno i l’escriptor -i tantes altres coses- Manuel Vázquez Montalbán. El  fructífer diàleg es va materialitzar en forma de llibre sota el títol: “Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona”. Això succeïa en plena hegemonia de la socialdemocràcia barcelonina i l’idil·li amb els poders fàctics tradicionals, encarnats per la figura d’en Juan Antonio Samaranch Torelló. L’aparició del llibre esdevenia un altaveu que alertava de la materialització accelerada del model “desarrollista” de la Barcelona d’en Porcioles. És conegut que en aquella època qualsevol crítica a tot allò el relacionat amb els Jocs era sovint silenciat o contingut, com la supressió fulminant del mític programa de Catalunya Ràdio “L’orquestra”, dirigit per en Jordi Vendrell, per parlar sobre “l’operació Garzón”. Aquesta actuació judicial arbitrària va comportar la detenció indiscriminada de ciutadans independentistes a les portes de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona.

La manca de pluralitat o la imposició del relat sociopolític per part dels poders públics o privats dominants és una pràctica massa estesa. I ja no parlem de la postveritat o bé altres actituds “negacionistes” que es postulaven amb fermesa fa pocs anys. En aquest cas, només citar la refutació de les causes i impactes del canvi climàtic. Ara bé, aquesta obsessió per imposar el discurs propi i forjar una realitat virtual comporta malauradament la decadència de les societats. Bàsicament perquè es rebutja l’accés a la diversitat d’idees o la contraposició de projectes. A més, en aquest món de la immediatesa informativa, la prevalença de la imatge en relació al contingut ajuda a banalitzar la complexitat de la comunitat on vivim.

Avui és fàcil constatar que la ciutat fa temps que no té projecte i no irradia una visió de cap a on vol anar. I segurament no es tracta d’una incapacitat de comunicació dels nostres electes. Més aviat es focalitza en la manca de continguts més enllà dels afers de gestió quotidiana. Importants, però insuficients per projectar la nova ciutat. Majoritàriament els programes electorals de les coalicions polítiques han esdevingut facsímils d’obligada edició, plens de tòpics i frases fetes per complir un tràmit. Res a veure amb debats i reflexions compartides d’allò que es vol que sigui la ciutat i el benestar de les persones. Tal vegada estem instal·lats en aquestes vicissituds des de fa anys. Per tant, donar la benvinguda a la dissidència o fins i tot promoure-la no seria en absolut una mala opció per formular un projecte de ciutat.

Decididament s’hauria d’esperonar a les diferents opcions polítiques a presentar fora del calendari electoral o preelectoral un projecte de ciutat. Fins i tot a partir d’una metodologia acordada i posterior avaluació a través d’una audiència pública. Un exercici imprescindible per acreditar que la política va més enllà d’aconseguir l’elecció. Això sí, desterrant els retrets actuals i del passat per centrar-se en un procés creatiu i constructiu on les idees siguin l’objecte de la confrontació política, i no pas la politiqueria derivada de la picabaralla de campanars o minarets.

Sabadell, 7 de gener de 2017

dimarts, 2 de gener de 2018

A propòsit de Tabàrnia

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 2 de gener de 2018)

Resultats per municipis Eleccions 21D (font: CCMA, 2017)
Les conteses electorals sempre són prolífiques, tant abans de celebrar-se com a l’hora d’interpretar els resultats. Sempre ha estat així, i sempre ho serà. Només recordar l’encès debat en relació amb els resultats de les eleccions del 1999 que s’albirava, per primera vegada l’alternança a la Generalitat. En Pasqual Maragall va obtenir 52 escons i Jordi Pujol 56, però els socialistes varen esgrimir amb força la victòria a partir de reivindicar l’obtenció de més vots que la coalició de CiU. La realitat parlamentària i la distribució dels escons varen ser suficient per atorgar a Jordi Pujol el seu darrer mandat. Aquesta recurrent polèmica entre vots i escons sempre comporta l’apel·lació a legislar la famosa norma electoral pròpia que mai arriba. Un meló que costa d’obrir i que malgrat els intents, s’acaba desestimant per manca de consens. Esperem que en un futur es gaudeixi d’una llei electoral pròpia més pensada amb la representació dels ciutadans i del territori i no pas amb els interessos partidistes.

La reivindicació per part de Ciutadans de crear un nou país en aquella àrea que els ha atorgat més vots, i per tant escons, ha estat del tot estimulant. En primer lloc reflecteix aquella percepció, tan pròpia de certs partits polítics, com és la patrimonialització dels seus votants. Tal vegada com si fossin de la seva propietat i per sempre. I en segon  lloc, manifesta una notable desconsideració pels seus votants situats fora del territori de confort. Pretendre classificar el país a partir dels territoris afins és un criteri molt poc equitatiu i arbitrari. De la mateixa manera que distribuir els recursos públics en funció del color polític de l’Ajuntament de torn o de la suposada filiació de la ciutadania. Tan sols recordar que l’únic propietari del vot és un mateix. I aquest vot avui l’atorgues a una candidatura i demà a un altre. Una de les grans virtuts de la democràcia.

A més, una comunitat existeix pel fet de compartir una cultura pròpia, una història comuna, i sobretot, per una voluntat d’aplegar-se solidàriament. Probablement si els promotors de Tabàrnia fossin capaços de constituir aquesta nova comunitat i referendar-la de ben segur que caldria  donar-li una fraternal benvinguda. Ara bé, si Tabàrnia és un projecte economicopolític apel·lant a la concentració del PIB català i la filiació política temporal dels seus habitants, té els dies comptats. Potser Tabàrnia és la teràpia col·lectiva de la llista més votada i amb més escons al Parlament en unes eleccions inèdites i excepcionals, però incapaç de sumar una majoria parlamentària amb els partits del bloc constitucionalista.

Però existeix una certa Tabàrnia a Catalunya? Si abandonem la politiqueria i ens fixem amb les institucions metropolitanes i recuperem els debats dels anys vuitanta, és fàcil reconèixer en l’extinta Corporació Metropolitana de Barcelona (avui Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB) un germen d’aquesta confrontació política entre territoris. I també un debat de fons de com s’organitza administrativament un país. La realitat i la identitat de Catalunya com a comunitat és evident, però l’actual organització territorial  i administrativa esdevé caduca. La realitat metropolitana catalana com la xarxa de ciutats mitjanes són trets propis del nostre país. Això implicaria redefinir, per exemple, les funcions dels Consells Comarcals (CC), i en alguns casos la dissolució com el recent cas del CC del Barcelonès. Tanmateix, la creació de l’àrea metropolitana del Vallès, i d’altres, amb capacitat política i econòmica és urgent. Les xarxes de ciutats mitjanes i/o els consorcis supralocals podrien ser eines adequades per millorar els serveis públics. Canvis transcendentals i inapel·lables per una societat més equitativa i solidària.

Sabadell, 31 de desembre de 2017