dimarts, 27 de març de 2018

A Josep Rull

(Publicat al Diari de Sabadell, 27 de març de 2018)

Març de 2018
Enfilo aquest darrer article pel diari amb amarga tristor. L’empresonament i l’exili de càrrecs electes del Parlament de Catalunya, que alhora engreixen de nou la llista d’aquells que ja porten mesos privats de llibertat o en terres foranes, és terriblement injust i inhumà. Aquesta confusió volguda entre delicte i suposada il·legalitat alimenta un argumentari proto-jurídic, aquí i allà, que no té altra finalitat que justificar la repressió de les idees d’una part significativa de la ciutadania d’aquest país. El que es va dictar el passat divendres al Tribunal Suprem era l’empresonament de les idees de milers de ciutadans que el 21 de desembre de 2017 vàrem votar. Davant de la dificultat física d’engarjolar les idees, els poders de l’Estat han optat per arrestar ciutadans electes, curosament escollits, amb ànim d’escarni.

Tal vegada, el que costa de pair a molta gent de poder és la diversitat i pluralitat d’una societat que anhela dirimir pacíficament les seves divergències a les urnes. Avui és el sobiranisme català qui pateix aquest embat, però demà podrà ser l’accés a les pensions dignes, la privatització dels béns ambientals, la redistribució dels tributs que paguem o la llibertat d’expressió. També és cert que la conjugació del poder economicofinancer de determinades corporacions amb els mecanismes repressius dels estats-nació esdevé letal per a les comunitats que persegueixen entorns més equitatius i solidaris. Malauradament, bona part dels estats d’Europa estan immersos en aquesta dinàmica perversa dels interessos economicofinancers. Ara bé, l’esperança és la ciutadania europea que és capaç de revelar-se davant de l’actual escenari per reconciliar-se amb els valors de la fraternitat i del benestar de l’Europa de la postguerra. La tasca de Proactiva Open Arms és un clar exemple d’allò que ens convé als europeus per reconstruir l’Europa social i ambiental que necessitem.

Des dels anys vuitanta, l’activisme socioambiental m’ha permès conèixer alguns dels que avui estan a l’exili o indegudament retinguts a les presons espanyoles. De tots ells, el conseller Rull és la persona amb qui he departit més hores de discussió o debat, sigui en públic o en privat. La condició de vallesans i la seva de terrassenc (amb vinculacions sabadellenques diverses) ha imprès caràcter a les deliberacions compartides. Malgrat les divergències o coincidències en relació als afers ambientals, d’infraestructures o de territori, sempre ha estat un plaer dirimir posicions i criteris. La darrera vegada que vàrem conversar va ser tot just acabat de sortir d’Estremera i abans de les eleccions del desembre de 2017. Malauradament la discrecionalitat i la maldat dels poders de l’Estat l’han portat de nou a un indret indesitjable per ell i els altres polítics i activistes sobiranistes. Amb ells una part de la nostra identitat també està empresonada. Ara toca apel·lar a la perseverança i el civisme per aconseguir el seu alliberament i exercir la sobirania popular. I manifestar tot el suport i acompanyament a les famílies i amics dels exiliats i empresonats.

Aquest és el darrer article que publico al Diari de Sabadell tal com l’he conegut fins ara. Personalment vull manifestar el meu agraïment als periodistes i professionals que han fet possible que setmana darrera setmana el diari surti puntualment al carrer. I especialment en aquests darrers anys quan les coses no han estat fàcils per tots ells. També donar-vos les gràcies per permetre’m ordenar les meves idees en els prop 260 articles que m’heu publicat des de 1995. Finalment una abraçada als lectors i dir-vos que ha estat un plaer compartir, comentar o discrepar d’alguna de les notes de l’eixida vallesana. Moltes gràcies!

Sabadell, 24 de març de 2018

dimarts, 20 de març de 2018

"Sabadell és" propaganda

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de març de 2018)

Logo de la campanya institucional (març, 2018)
A les portes de l’entrada de la primavera, i a poc més d’un any de les eleccions municipals, l’equip de govern municipal ha presentat una marca que pretén traçar un relat de ciutat i alhora incrementar l’autoestima de la comunitat que suposadament passa per hores baixes. De ben segur que l’exercici intel·lectual de dissenyar una marca ha estat engrescador i proteic per aquells que han participat tant professionalment com desinteressadament. Tot i que dubto que el problema estructural de la ciutat actual sigui una qüestió de marca. De fet, l’única “marca” que té la ciutat és el seu propi nom. I aquesta és una “marca” coneguda arreu del país i part de l’estranger. Ara bé, posats a ser creatius i provocar un cop d’efecte mediàtic, perquè no substituir la marca Sabadell per Arrahona?

L’apologia d’una marca ens pot apropar a un cert ridícul col·lectiu, especialment si estem parlant d’una ciutat. Apel·lar a un cert localisme carrincló per recuperar  l’autoestima col·lectiva és més propi del passat que del present. Això, però, no té res a veure amb què una ciutat aprofiti els seus projectes i accions per socialitzar certs eslògans tant en clau interna com externa. El prestigi d’una marca està en funció de tot allò que ens evoca tan sols esmentar-se, sigui tangible o intangible. I actualment se suposa, a criteri de l’Ajuntament i els seus col·laboradors, que la marca Sabadell cotitza a la baixa. Per aquest motiu, moltes vegades quan les coses van maldades es canvia el nom de la marca o se’n crea una de nova, es redissenya el producte i es llença una campanya de comunicació per recuperar la quota de mercat perduda i recuperar la confiança del consumidor.

La ciutat no té cap problema amb la seva “marca” i el seu futur com a comunitat no dependrà de la implementació d’una campanya de propaganda finançada amb diners públics. La realitat és que les eleccions municipals s’apropen i cal fer soroll de les virtuts de l’acció del govern. I especialment intentar consolidar un relat d’èxit des de les institucions. Després, durant la campanya, ja escenificaran amb professionalitat les “insalvables divergències”. Res d’estrany amb allò que succeeix en altres municipis del país o governs nacionals quan s’apropa la revàlida. Molts recordaran que a les portes de les eleccions municipals del 2003 els Socialistes, amb la complicitat d’altres partits del govern, van organitzar una campanya propagandística per obtenir una suposada nominació per ubicar el zoo de Barcelona a la Torre Turull entre Sabadell i Castellar del Vallès. El desplegament mediàtic, inclosa una recollida de signatures, banderoles als fanals, visites institucionals o el suport econòmic d’empreses va ser de traca i mocador. Per ara sembla que això de la “marca” és una mica més modest que la moguda del zoo. Ara bé, el suposat “secretisme” de la proposta, la posada de llarg en edificis nobles, pantalla gegant al carrer i focs artificials recupera la cultura política del bustisme, tan motivadament criticada en altres hores però eficaç a les urnes.

Més que marques, el que manca al govern de Sabadell és un projecte de ciutat compartit i demostrar la capacitat d’implementació. I això implica, a vegades, prendre decisions incòmodes. Un dels mals, no sé si endèmics de la política, és l’exercici de l’oposició sense vocació de govern. Potser quan s’està a l’oposició s’especialitzen a destapar les incoherències dels adversaris, però són incapaços de projectar una visió de futur a través de propostes alternatives i transformadores. El famós govern a l’ombra de Pasqual Maragall despertava un to burleta entre les files convergents de l’època. Amb tot, aquell exercici estimulava a pensar i reflexionar de què caldria fer si s’arribava a governar. Avui la reflexió estratègica i la política l’hem substituït per la xerrameca i la politiqueria.

Sabadell, 17 de març de 2018

dimarts, 13 de març de 2018

Menys diaris, menys plurals

(Publicat al Diari de Sabadell, 13 de març de 2018)

Dades de lectors digitals (2017)
S’ha de reconèixer el poder de captivar que tenen els diaris impresos. Asseure’s a una taula de qualsevol cafeteria o bar de la ciutat per endinsar-se en la lectura de la premsa diària és un ritual del tot complaent. També es pot optar per fullejar d’una revolada les planes impreses per assedegar-se ràpidament de l’actualitat. Modalitats diverses per actualitzar el noticiari, sigui local, nacional o internacional. Això va a gust de l’usuari. En aquesta pràctica de la lectura dels diaris de ben segur que hi ha infinitat de pautes. Des del que va directament als esports, el que xafardeja a les necrològiques o bé enfila veloçment la contraportada. És cert que el paper permet aquestes i altres pràctiques que han marcat la cultura de la lectura de l’actualitat.

L’aparició dels llibres electrònics aventurava una imminent desaparició de l’edició impresa que sortosament no ha succeït. Segons dades de la federació espanyola de gremis d’editors, el 2017 a Catalunya el 62,7% de població era lectora de llibres en el seu temps de lleure. En relació al format només hi ha dades disponibles pel conjunt de l’Estat. En aquest cas, un 19,3% de la població llegeix en suport digital i paper. Per tant, llegir en format digital no exclou que es continuï fent-se en format paper. D’altra banda, el 40,3% de la població lectora només ho fa en paper. Afirmar que l’ús d’un format per difondre els continguts d’un mitjà és determinat per a la subsistència no és del tot veraç. Més aviat depèn dels continguts que hom genera i difon, i si l’accés és gratuït o de pagament. Sembla que la tendència ens indica que estem convertint-nos en usuaris multimèdia. I sortosament, continuarem gaudint del plaer de remenar a les lleixes de les llibreries per trobar les novetats que no s’ha detectat a la xarxa o bé has conegut a les pàgines del diari.

Un dels subproductes d’aquest interès pel que es publica als diaris, i per tant susceptible de ser llegit i difós, són els clàssics reculls de premsa. Si un fet no es publica, no existeix. La preocupació de molts responsables de l’administració pública, càrrecs electes o bé directius d’empreses i corporacions rau precisament en l’accés de la ciutadania a la informació. Una societat ben informada, i amb criteri, atemoreix de valent a l’establishment públic i privat. Per això, la reducció o desaparició de mitjans de comunicació, o fins i tot el control, és una pràctica deshonestament buscada. I ja no parlem de les publicacions municipals de tramesa gratuïta amb vocació d’aparença de diari. Sovint, la suposada informació esdevé propaganda.

L’aparició i la pèrdua de capçaleres de diaris al nostre entorn ha estat significativa al llarg de les darreres dècades. Avui encara comptem amb mitjans en format paper i d’altres digitals que fan una excel·lent tasca per garantir la pluralitat i la informació professional. Tort plegat, gràcies als periodistes, col·laboradors, lectors i editors. Ara per ara al Vallès, en format paper i també en digital, destaquen El 9 Nou al Vallès Oriental, Diari de Terrassa, Diari de Sabadell, Tot Sant Cugat i altres publicacions del grup Totmedia. I en l’àmbit més local i només digital, apuntar el nostrat i oportú iSabadell o el NacióSabadell del grup NacióDigital. Tots ells són el testimoni d’un sector vital per garantir el dret a la informació. Malauradament les edicions d’El 9 Nou de Sabadell i de Terrassa, l’edició de La Vanguardia Vallès als anys noranta o bé el refundat El 9 Punt (més tard convertit en El Punt del Vallès Occidental) són una mostra d’allò que s’ha perdut, però també han estat l’escola de nous professionals de la comunicació i del periodisme. Les empreses editorials, com moltes altres coses no són eternes. Amb tot, la vocació d’informar i desvetllar l’opinió pública transcendirà i mutarà en un entorn canviant i àvid d’informació contrastada i plural.

Sabadell, 10 de març de 2018