Homenatge a Joan Carranza


(publicat al Diari de Sabadell)

A les portes de les regnes celebracions de l'altra banda de Collserola, bé per l'enllaç de la princesa, l'adéu d'en Maragall (o el fins a reveure d'en Pasqual, mai se sap...) o la commemoració del vintè aniversari de les festes de la Mercè, la ciutat de Barcelona també es prepara per retre homenatge a qui malgrat que pocs el recorden, tothom sap el què hi ha d'allà on venia.

El proper divendres 26 de setembre a dos quarts de vuit del vespre en el Centre Cívic del Pati Llimona (carrer de Regomir, 3 de Barcelona) es celebrarà un acte d'homenatge a qui va ser el primer alcalde democràtic del municipi d'Ascó, en Joan Carranza. Sens dubte un dels pares de l'incipient moviment ecologista de casa nostra que, amb la companyia i estima de pocs, va fer front a uns dels mons més complexos i perversos com són l'energia nuclear i per extensió, el que representa el control de la generació, distribució i consum d'energia.

 El passat mes d'abril en Joan Carranza ens va deixar després de patir una greu malaltia compartida amb els seus en l'exili físic a Santa Coloma de Farners. Exili que es va imposar ell mateix d'ençà que va entrar en funcionament la central nuclear d'Ascó; ara bé, en cap cas va renunciar a la defensa ecologista del seu poble i de les contrades de la Ribera de l'Ebre.

Com molt bé relata en Pere Muñoz i Hernàndez, alcalde de Flix entre 1979 i 1987, un fet que marcaria la vida d'en Joan Carranza i altres a les terres de l'Ebre, eren els moments en que es començava a parlar de la instal·lació d'una central nuclear a Ascó. L'any 1974 Joan Carranza es trobava a la sala de visites d'un hospital de Barcelona, on la seva muller es trobava convalescent d'una operació, quan fullejà la revista "Triunfo", una de les poques publicacions d'opinió de l'època. Així s'interessà per la lectura d'un article de Mario Gavíria "La amenaza de la energía nuclear".

En arribar a Ascó li ensenyà a mossèn Miquel, optant per la prudència inicial. Eren els moments en que es començaven a comprar els terrenys per ubicar les centrals nuclears. Deixaren passar uns mesos i es posaren en contacte amb l'autor de l'esmentat article, Mario Gavíria, i amb Pedro Costa Morata, fins que decidiren informar al Consell Parroquial d'Ascó. S'iniciava així el moviment antinuclear a Ascó organitzant-se una associació de veïns, moviment que començaria a ésser conegut arreu. Marxes antinuclears, manifestacions, xerrades... estarien a l'ordre del dia durant força anys.

Després arribarien les primeres eleccions democràtiques i en Carranza seria escollit alcalde d'Ascó. Durant aquest període va estar marcat per la lluita antinuclear i alhora per la impotència davant de la força i el despotisme de tots els agents polítics i econòmics que convergiren per fer realitat el somni nuclear. En aquest sentit, val la pena rellegir l'històric llibre d'en Santiago Vilanova, Xavier Garcia i Jaume Reixach "El combat ecologista a Catalunya"on aquests intrèpids periodistes ens relaten moltes de les coses que, llunyanes en el temps, són més que actuals en un món massa propens a pensar que el nostre entorn tan sols és un recurs per incrementar la renda dels qui tenen més.

Però el "lobby nuclear" mai perdonaria la negativa d'en Carranza de permetre l'entrada en funcionament del grup nuclear d'Ascó i, per això, ja se'n encarregaria prou que les properes eleccions les guanyés una opció pronuclear. En un municipi petit no resulta gaire difícil decantar, democràticament, uns resultats electorals. Senzillament l'empadronament d'uns quants treballadors de la nuclear i el vot per correu van ser suficients per fer fora en Carranza de l'Ajuntament.

Una vegada els pronuclears accediren a l'Ajuntament encarregaren una auditoria econòmica a la gestió d'en Joan Carranza i presentaren una denúncia contra Carranza, paradoxalment sense que el Plenari la ratifiqués. Un any després presentarien una querella per una suposada irregularitat comptable de 275.000 pessetes (referents a la contractació de l'orquestra Malavella  i l'estudi nuclear de la Universitat de Bremen). Curiosament l'Ajuntament es gastà més de 20 vegades el motiu de la denúncia, prop de 6 milions de pessetes, per aconseguir, finalment l'any 1994,  la condemna a sis anys d'inhabilitació per ocupar càrrecs públics i un any de presó menor per en Joan Carranza.

Anys més tard, el seu fill va trobar en l'arxiu de l'Ajuntament d'Ascó els documents que certificaven les despeses suposadament injustificades. El seu advocat, en Matias Vives, il·lustre orador i parlamentari als vuitanta, va presentar al 1995 un recurs de revisió a la Sala del Suprem. Lamentablament en Joan ja no viurà per veure honorada la seva persona, però la seva innocència no ens fa falta que ens la demostrin, perquè mai ha estat culpable.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Creixement i immobilitat

Espigolar entre deixalles

La Plaça zona zero